CATALÀ | CASTELLANO

El web del llibre electrònic

Cercador de llibres
Autor   Títol   ISBN  
Góngora Argote, Luis de (1561 - 1627)


Luis de Góngora Argote (Còrdova, 11 de juliol de 1561 - Còrdova, 23 de maig de 1627). Poeta i dramaturg espanyol del Segle d'or espanyol, màxim exponent del corrent literari conegut com culteranisme o gongorisme, que més tard imitarien altres artistes. Les seues obres van ser objecte d'exegesi ja en la seva mateixa època.


Biografia

Va estudiar a Salamanca, va prendre ordres menors el 1585 i va ser canonge beneficiat de la catedral cordovesa, comissionat per la qual va viatjar en diverses missions del seu capítol per Galícia, Navarra, Andalusia i Castella. Felip III el va anomenar capellà reial i per a exercir-hi va viure en la cort fins a 1626, arruïnat en el seu afany d'aconseguir càrrecs i prebendes a quasi tots els seus familiars; va morir l'any següent a Còrdova. Velázquez el va retratar amb el front ampli i aclarit, i pels plets, els documents i les sàtires del seu gran enemic, Francisco de Quevedo, sabem que era jovial i xerraire, molt sociable i amant del luxe i de les diversions profanes, com per exemple els naips i els braus, fins al punt que se li va arribar a retraure molt sovint el poc que dignificava els hàbits eclesiàstics. En l'època va ser considerat mestre de la sàtira, tot i que no va arribar als extrems expressionistes de Quevedo ni a les negríssimes tintes de Juan de Tassis y Peralta, segon Comte de Villamediana, que va ser amic seu i un dels seus millors deixebles poètics. Va morir d'apoplexia als 65 anys, tot i que anys abans ja havia perdut la memòria.

En la seua poesia hom solia distingir dos períodes: el tradicional, que fa ús dels metres curts i temes lleugers, utilitzant-hi cançons, tercets, desenes, romanços, corrandes, etc. Aquest període s'estdria fins a l'any 1610, en què canviaria rotundament per a tornar-se culterà, fent ús de metàfores difícils, moltes al·lusions mitològiques, cultismes, transposicions, etcètera; però Dámaso Alonso va demostrar que aquestes dificultats estaven ja presents en la seua primera època i que la segona és només una intensificació d'aquests recursos realitzada per motius estètics.


Obra

Tot i que Góngora no va publicar les seues obres (un intent seu en 1623 no va fructificar), aquestes van passar de mà en mà en còpies manuscrites que es van col·leccionar i van recopilar en cançoners, romancers i antologies publicats amb el seu permís o sense. Durant un temps es va creure que el manuscrit més autoritzat era l'anomenat Manuscrit Chacón (copiat per Antonio Chacón, Senyor de Polvoranca, per al Comte-duc d'Olivares), ja que conté aclariments del mateix Góngora i la cronologia de cada poema; però aquest manuscrit, tenint en compte l'alt personatge a qui va destinat, prescindeix de les obres satíriques i vulgars. El mateix any de la seua mort, no obstant, Juan López Vicuña va publicar ja un volum titulat Obres en vers de l'Homer espanyol que es considera també molt fiable i important en la fixació del corpus gongorí; les seues atribucions solen ser precises; no obstant superada després per la de Gonzalo de Hoces l'any 1633. D'altra banda, les obres de Góngora, com anteriorment les de Juan de Mena i Garcilaso de la Vega, van gaudir l'honor de ser àmpliament glossades i comentades per personatges de la talla de Díaz de Rivas, Pellicer, Salcedo Coronel, Salazar Mardones, Pedro de Valencia i d'altres.

Tot i que a les seues obres inicials ja s'hi troba el típic conceptisme del barroc, Góngora, el tarannà del qual era el d'un esteta descontentadís («el major fiscal de les meues obres sóc jo», solia dir), va no en va quedar conforme i va decidir intentar segons les seues pròpies paraules «hacer algo no para muchos» (Fer quelcom per a minories) i intensificar encara més la retòrica i la imitació de la poesia llatina clàssica introduint nombrosos cultismes i una sintaxi basada en el la transposició de l'ordre natural dels mots en la frase i en la simetria; igualment va estar molt atent a la sonoritat del vers, que cuidava com un autèntic músic de la paraula, omplint epicúriament els seus versos de matisos sensorials de color, so i tacte. A més, mitjançant recursos que Dámaso Alonso, un dels seus principals estudiosos, va anomenar elusiones i al·lusions, va convertir cada un dels seus poemes últims menors i majors en un fosc exercici per a ments despertes i erudites, com una espècie d'endevinalla o emblema intel·lectual que causa plaer en el seu desxiframent. És l'estètica barroca que es va anomenar en el seu honor gongorisme o, amb un mot que ha fet millor fortuna i que va tenir en el seu origen un valor despectiu per la seua analogia amb el terme luteranisme, Culteranisme, ja que els seus adversaris consideraven els poetes culterans uns autèntics heretges de la poesia.

La crítica, des de Marcelino Menéndez Pelayo ha distingit tradicionalment dues èpoques o dues maneres en l'obra de Góngora: el «príncep de la llum», que correspondria a la seua primera etapa com a poeta, on compon senzills romanços i corrandes lloats unànimement fins a l'època Neoclàssica, i el «príncep de les tenebres», a partir de 1610, any en què escriu l'oda A la toma de Larache (A la conquesta de Larraix) i es torna autor de poemes foscos i inintel·ligibles. Fins a l'època romàntica aquesta part de la seua obra va ser durament criticada i fins i tot censurada pel neoclàssic Ignacio de Luzán. Aquesta teoria va ser rebatuda per Dámaso Alonso, qui va demostrar que la complicació i la foscor ja hi són presents en la seua primera època i que com a fruit d'una natural evolució va arribar als gosats extrems que tant se li han retret. En romanços com la Fábula de Píramo y Tisbe i en algunes corrandes apareixen jocs de paraules, al·lusions, conceptes i una sintaxi llatinitzant, si bé aquestes dificultats apareixen emmascarades per la brevetat dels seus versos, la seua musicalitat i ritme i per l'ús de formes i temes tradicionals.
Contacte  |  Avis legal  |  Copyright Buscollibre.com